«Una nit, sortint del club de metges amb un company funcionari, no va poder aguantar més i va dir:-Si sabéssiu quina dona més encantadora vaig conèixer a Ialta!El funcionari va pujar al trineu i va partir, però de sobte es va girar i el va cridar:-Dmitri Dmítrievitx!-Què?-Teníeu raó: l'esturió estava passadet!Aquestes paraules, tan insulses, de sobre per alguna raó van indignar en Gúrov; li van semblar humiliants i impures. Quins costums més ridículs, quins personatges! Quines nits més inútils, quins dies més grisos i insignificants! El joc vehement de les cartes, la golafreria, les borratxeres, les converses eternes sobre el mateix... Les activitats supèrflues i la xerrameca intranscendent prenien la millor part del seu temps, totes les seves forces, i al final quedava només una vida coixa, mesquina, reduïda a un seguit de ximpleries, i no te'n podies escapar, com si fossis en un manicomi o en un camp de treballs forçats!En Gúrov va dormir en tota la nit de tan indignat com estava; l'endemà va passar tot el dia amb mal de cap. Els dies següents tampoc no va dormir bé; es quedava assegut al llit i rumiava, o bé anava amunt i avall de l'habitació. Estava fart dels nens, fart del banc, i no tenia ganes d'anar enlloc ni de parlar de res.»La dama del gosset de n'Anton Txékhov. Viena Edicions. Traducció de Xènia Dyakonova.
Hi ha moments de lucidesa en què copses la intranscendència dels quefers i les preocupacions del dia a dia, notes una buidor al bell mig de l'estómac i et qüestiones quan faràs un pas endavant; aquesta vida ja l'has tastat i n'estàs ben fart.